A les 12 en punt, el net del propietari portà a la taula número 1 els dos cafès
amb llet que ella sempre demanava. Sent precisos, ella no el demanava. Mai deia
res. Es quedava inmòbil, mirant a la cadira que hi havia davant seu amb una
expressió d’abandó que faria plorar al dictador més cruel. El net del
propietari la serví amb delicadesa, tal i com havia après del seu pare, i
aquest del seu. Una tassa aquí i l’altra
davant -pensà un cop deixava els cafès a la vella taula.- Sucre per ella, i sacarina per... No
importava, mai ningú s’asseia a la cadira del davant. Mai ningú s’havia pres el
cafè que ell servia, cerimoniosament, cada dia.
La noia, un
cop el net se’n anà, es dedicà a remenar el seu cafè amb aire absent, reduïnt
la pena de la seva cara i cambiant-la per una lleu expressió
absent. D’enyorança. No digué ni una paraula. No aixecà la vista,
centrada en l’hipnòtic moviment de la cullereta. Solament esperava. Ho feia des
de fa molt temps, tant que no ho podia ni recordar. Ni ella, ni els altres
habituals del café, que mai es preguntaren que feia una noia tant maca asseguda
sola. Una noia que portava dècades esperant a algú.
El net del
propietari recordà per un moment, les histories que el seu avi li contà sobre
ella. Li deia que esperava a algú desde feia molts anys. Algú que ell conegué
quan era solament un adolescent. Un jove noi que, tot i dir-li que l’estimava,
que sempre estaria per ella, desaparegué per fer la seva vida amb una altra
persona. La noia d’aleshores no havia cambiat gens ni mica. Seguia igual de
jove, portant una faldilla larga de l’època, un pentinat passat de moda i els
seus prims llavis massa pintats, com si s’hagues ficat maca per algú però no hi
tingués gaire traça. Seguí fent el que sempre feia. Es begué el seu café
mantenint la expressió absent fins que el bar tancà. Aleshores, el net del
propietari, tal i com feu abans el seu pare i el seu avi, retirà les dues
tasses, l’una buida i l’altra encara plena. Netejà les taules, despedí a la
clientela que pidolaven una altra copa abans de tornar amb la senyora i tancà
el bar. Però ella seguia allí asseguda, esperant. I l’esperà fins l’endemà. I
l’altre. I així successivament.
El net i
ara actual propietari tornà de l’enterrament del seu avi. Ja no era tant jove,
ara tenia dona i fills. Fills que un dia heretarien el bar si algun d’ells
s’interesava pel negoci. Amb el pas del temps, els negocis de familia deixaren
pas a les grans superficies. Part dels habituals canviaren de bar, part moriren
de vells, però solament un d’ells es mantingué fidel. La noia seguia allí,
esperant. I l’esperà fins que un dia arribà.
El
propietari seguí amb el ritual. Dues tasses de cafè. La que tenía sucre per a
ella i la que tenia sacarina... Per a ell. Un avi vell i arrugat, amb cara de
bona persona que ha passat per moments molt durs. Sense dir res, s’assegué
davant de la jove noia, que mantenia la seva mirada absent clavada en la seva
tassa, i afalagà el seu cabell passat de moda. Mantingueren un tranquil silenci
durant tot el cafè, el qual semblà eternitzar-se i durar tots els anys que ella
esperà. Un cop acabada l’ultima gota, ella alçà la vista i les seves mirades es
trobaren. Tota la enyorança, el patiment, i l’amor que ella havia sentit per
ell durant dècades, el colpejaren com un mall. Un cop, sonor enmig d’aquell
silènci, que el feu entendre de cop i volta tot el que ella havia passat.
Emocionat i totalment conmogut pels sentiments que aquella noia sentí i encara
sentia per ell, l’avi li demanà disculpes. Unes disculpes que no pronuncià
perque no pogué articular paraula. Unes disculpes que ella va notar al fons del
seu cor.
Per un instant
etern, ella fou feliç. Somrigué al trasbalsat ancià i mentres ho feia, la seva
cara s’arrugà, el seu cabell es tornà blanc i les seves mans, abans àgils i
blanques com la llet, es plenaren de taques i s’encarcararen per l’edat. La
vella, abans noia, que portava asseguda des de feia dècades a la taula numero 1
d’aquell bar, morí sabent que l’espera no havia estat en va. Morí agafant la
tassa que l’havia acompanyada durant tot aquell temps, fent menys dura la seva
espera. L’avi no digué res. Amb el cor encongit per la pena i sabent que ell no
tardaria en reunirse amb ella, agafà amb tendresa la tassa que portava dècades
esperant-lo i se l’emportà a casa.
El
propietari no tornà a veure a l’avi mai més, però des d’aleshores, conservà la
taula número 1 intacta. La deixa sempre buida, servint-hi cada matí dues tasses
de cafè, per a no oblidar mai aquella noia que, tot i no saber si l’home de la
seva vida tornaria algun cop, l’esperà.
